“El problema amb l’audiodescripció és que s’intenta abordar com una ciència matemàtica quan és un text creatiu elaborat per una persona amb els seus biaixos i interessos”
Interessat per l’estudi de la veu, Gonzalo Iturregui-Gallardo va ingressar al grup de recerca TransMedia Catalonia de la UAB, on va engegar un projecte sobre l’aplicació del doblatge com a servei d’accessibilitat. Graduat en Filologia i doctor en Traducció i Estudis Interculturals especialitzat en la traducció audiovisual, Iturregui-Gallardo va centrar la seva tesi en la implementació de l’audiosubtitulació per a persones amb discapacitat visual, i avui dia combina la docència amb la investigació en termes d’audiodescripció, inclusió i gènere, sent la teoria queer i feminista la seva línia principal de recerca.
El dimarts 22 d’octubre a la seu d’SGAE participarà com a ponent en una taula rodona organitzada pel Cicle Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català, a la qual s’obrirà el debat al voltant de la qualitat de l’experiència cinematogràfica de les persones amb discapacitat visual i la seva accessibilitat als diversos espais audiovisuals. Així mateix, Iturregui-Gallardo compartirà conversa amb Anna Morancho, presidenta de l’Associació Discapacitat Visual Catalunya: B1+B2+B3; Adriana Pérez, codirectora de l’Inclús, Festival Internacional de Cinema i Discapacitat de Barcelona; i Antonio Vázquez, principal redactor de la norma UNE en audiodescripció i assessor en audiodescripció per l’ONCE i altres institucions, així com productores i empreses del món audiovisual. Moderarà la taula Clàudia Torner, coordinadora d’Apropa Cultura.
Comencem fent una panoràmica en termes d’accessibilitat. Quina és la teva valoració sobre l’accés de les persones amb discapacitat visual a l’ecosistema audiovisual?
Crec que les plataformes actuals de Video On Demand, com Netflix, han proporcionat una gran autonomia a les persones usuàries d’audiodescripció. No obstant això, durant un curs d’audiodescripció que vam organitzar a la Universitat d’Alacant, les meves companyes i jo vam observar que els números no són tan elevats com es podria pensar. El percentatge d’accessibilitat real és més baix del que la gent imagina. De fet, la meva companya i professora de la Universitat Pompeu Fabra, Blanca Arias Badia, va elaborar un estudi (Monitoring language diversity and accessibility of streaming platforms), on conclou que només el 12% dels continguts en espanyol a Netflix disposen d’audiodescripció.
Pel que fa a les arts escèniques, el gran problema és que, en teatres com el Liceu o altres grans escenaris de Barcelona, només hi ha una funció amb audiodescripció per tota la programació. Això significa que una persona amb baixa visió només pot assistir al teatre en un dia concret, limitant molt la seva capacitat de participar plenament en la vida cultural.
Tot i que estan sorgint noves tecnologies que faciliten aquesta autonomia, en les arts escèniques és especialment complicat perquè són esdeveniments en viu. Un dels serveis que s’està utilitzant força és disparar pistes d’audiodescripció, les quals es graven prèviament i després es van llançant durant la funció. Aquest és un sistema semiautomatitzat i encara requereix la presència d’una persona. A més, el cost és un problema important, ja que sovint no hi ha suficients recursos per pagar algú que estigui en totes les funcions disparant aquestes pistes. Per tant, sí que hi ha funcions accessibles, però només una per programació.
I pel que fa a les sales de cinema?
N’estic menys familiaritzat, però sé que existeixen aplicacions mòbils com Audesc, que ofereixen narracions per a pel·lícules. Així i tot, depèn dels continguts que n’hi hagi, de manera que les persones amb discapacitat visual no sempre poden accedir a totes les pel·lícules amb aquest tipus de suport.
Quant a l’audiodescripció, quins criteris es fan servir per decidir què es diu i què no? És a dir, sota quin criteri s’incorpora o s’omet determinada informació?
Aquesta pregunta és molt interessant. Existeixen estàndards i normatives publicades a diferents països que estableixen unes recomanacions. Aquí, per exemple, tenim l’UNE. Però, el problema amb l’audiodescripció és que s’intenta abordar com una ciència matemàtica i, des del meu punt de vista, l’audiodescripció és un text creatiu elaborat per una persona que, inevitablement, té els seus biaixos i interessos.
De la mateixa manera que pots preferir un traductor o un escriptor per sobre d’un altre, també pots trobar que t’agrada més un audiodescriptor en particular. Tot i que es parla sovint de neutralitat i objectivitat, la realitat és que queda demostrat que és impossible ser totalment objectiu a l’hora de seleccionar què descriure d’una imatge. Sempre hi haurà elements que et semblaran més importants que altres.
No obstant això, hi ha uns elements bàsics que sempre s’han de descriure, perquè al final l’objectiu és fer accessible la història i permetre que la persona sigui capaç de seguir-la. Això inclou, per exemple, els personatges que apareixen en pantalla i les accions que duen a terme. Ara bé, com descrivim aquests personatges és una qüestió profundament subjectiva. De fet, s’estudia aquest equilibri entre objectivitat i subjectivitat, i es qüestiona què significa realment ser neutral. A més, he observat que el fet d’incloure o ometre certes característiques queer o racials depèn des d’on es fa l’audiodescripció.
La comparativa d’audiodescripcions és un tema que m’agradaria molt analitzar en un futur. Encara no ho he pogut investigar a fons, però està clar que els biaixos existeixen, i els adjectius que utilitzem en les audiodescripcions són molt importants. El temps és limitat, no es pot descriure tot, és impossible. Llavors, davant d’això, sempre haurem de decidir quins components deixem dins i quins fora del nostre text.
I a banda de la selecció d’informació, què fem amb la prosòdia? Es prefereix una audiodescripció neutral o una que evolucioni cap a l’expressivitat?
Quan parles d’evolucionar cap a un nou model, hi ha qui pot argumentar que això no és una evolució, especialment des d’un punt de vista més teòric. Cal recordar que cada usuari o usuària és una persona diferent, amb gustos, moments vitals i preferències audiovisuals particulars. Això vol dir que poden preferir un to o una forma d’audiodescripció específica segons la situació. Però, segons les normatives, s’estableix que l’audiodescripció ha de mantenir una certa neutralitat en la prosòdia. Per què? Perquè s’entén que si afegim massa emotivitat, podem caure en un tractament paternalista cap a l’usuari o usuària, qui ha d’experimentar les emocions pel contingut audiovisual sense que l’audiodescriptor interfereixi en aquesta experiència.
Tot i això, com ja he dit abans, la neutralitat no existeix, i considero que hi ha certs continguts audiovisuals que demanen un to i una prosòdia diferents. És cert que hi ha usuaris que prefereixen una veu totalment neutra, sense interferències, perquè volen que el servei d’accessibilitat sigui invisible, però crec que ara estem veient noves propostes en què el servei d’accessibilitat comença a tenir més protagonisme en el contingut audiovisual.
Per exemple, en el teatre, hem vist com la llengua de signes pot tenir un paper central en la representació. Un cas seria Les Impuxibles, amb Clara Peya. També hi ha propostes d’audiodescripció en obert on tot el públic, independentment de si són persones amb discapacitat visual o no, comparteix la mateixa experiència.
Si partim de la idea que l’audiodescripció depèn de la persona que la fa, perquè cadascú, com dius, es fixa en uns elements determinats i no en d’altres, com a usuari o usuària, acabaràs escollint un audiodescriptor específic que saps que condueix la narració sota una mirada que t’agrada o t’interpel·la.
Quan vaig començar a fer audiodescripcions a Barcelona eren en català i érem molt pocs els que ens hi dedicàvem. Ara que estic com a professor investigador no faig tantes audiodescripcions, però quan feia la tesi estava en contacte amb usuaris i usuàries que, efectivament, preguntaven: “Qui és l’audiodescriptor o audiodescriptora d’aquesta obra?”.
Quan feia audiodescripcions per a òperes, jo, que tinc interès en la moda, prestava molta atenció a investigar els vestits: de quina època eren, quins teixits s’utilitzaven, etc. Per mi, aquest component audiovisual tenia molta importància i li donava un especial protagonisme. En canvi, potser un altre audiodescriptor o audiodescriptora es fixaria més en el moviment dels personatges o en altres aspectes.
No crec que hi hagi una manera correcta o incorrecta de fer-ho, simplement depèn d’on posem l’atenció. De fet, hi ha força recerca sobre aquest tema, com l’eye tracking, que consisteix a seguir la mirada de l’audiodescriptor mentre rep diversos estímuls audiovisuals per veure què li crida l’atenció i com selecciona què descriure.
La teva feina no només se centra en la traducció audiovisual, sinó també en la seva intersecció amb el gènere i la representació de les identitats no binàries. De quina forma uneixes aquests dos camps?
Crec que l’accessibilitat o l’audiodescripció s’han estudiat especialment des del punt de vista del servei, és a dir, com podem fer-lo arribar a l’usuari (persona amb discapacitat visual) i augmentar la seva autonomia per accedir al contingut audiovisual, i no tant des del punt de vista filològic, des del contingut textual de l’audiodescripció; com es representen, per exemple, les diferències ètniques o racials, quins adjectius fem servir per referir-nos a les identitats queers, no normatives. A partir d’aquí, vaig anar estudiant i publicant, convertint-se aquest eix en la meva línia de recerca principal.
Existeix algun codi establert o es preveu crear-ne un amb relació a com s’han de descriure les persones queer o racialitzades?
Hi ha algunes propostes de normatives, però encara no són estàndards oficials. Per exemple, a Anglaterra, hi ha unes autores que han creat una guia sobre com audiodescriure la diversitat no només en termes de raça, queer, sexualitat o gènere, sinó també sobre com descriure la discapacitat en pantalla. Aquesta guia, publicada el 2023, fa referència a com podem explicar visualment una discapacitat d’una manera respectuosa, utilitzant adjectius i verbs que siguin ètics i adequats. També es pot trobar una guia sobre audiodescripció antiracista, creada per Rebecca Singh, al Canadà. Aquesta proposta exposa com presentar els personatges pel que fa a l’ètnia.
Jo prefereixo el teatre, ja que es tracta d’un mitjà que moltes vegades et permet treballar directament amb els actors, actrius i directors per comprendre millor els personatges. Fins i tot els mateixos actors poden audiodescriure’s i explicar com s’identifiquen en termes visuals. Però, com deia, encara no hi ha res normativitzat ni regulat.
Llavors, a banda d’haver-hi unes guies, depèn molt de la sensibilitat de la persona que fa l’audiodescripció i de com percep el món. Per exemple, jo tinc un interès especial en les persones no normatives, com la comunitat LGTB o minories ètniques, i intento descriure aquests elements amb atenció. Una altra persona, potser, no hi pararà tanta atenció, i això no vol dir que estigui malament, simplement que la seva prioritat serà una altra. Com he dit, l’audiodescripció és un text creatiu i l’estil de l’audiodescriptor o audiodescriptora en defineix el resultat.